Els ordinadors eren antigament i són, bàsicament, màquines per fer càlculs. Actualment el seu progrés a fet dels ordinadors màquines per comunicar-nos i per poder interactuar.
Què és la interactivitat?
La interactivitat és la relació que una persona té amb altres persones, bé siguin amb una única persona o un grup de persones. També està referida a la relació que una persona manté amb el medi o el context que l'envolta.
Per tant, podem dir que interactivitat és la capacitat del receptor per controlar un missatge no-lineal fins al grau establert per l'emissor, dins dels límits del mitjà de comunicació asincrònica (la comunicació no es produeix de forma simultània entre els internautes, però, a diferència de la comunicació sincrònica, sí que permet la constància de les interaccions virtuals).
Hi ha unes maneres per organitzar i mostrar la informació. Per exemple, fent que els conceptes siguin a llocs diferents, als quals s’hi arriba, si es vol, automàticament, a través d’uns punts de connexió.
Aquest va ser el model proposat pel nord-americà Vannevar Bush, a mitjan del segle XX, per millorar la comunicació científica. Fins i tot va imaginar una màquina per posar-ho en pràctica.
Segons Bush, calia operar com ho fa la ment humana, és a dir, per associació d’idees. Però la tecnologia de l’època no permetia fer-la realitat.
Els ordinadors, que tot just acabaven d’aparèixer, eren aparells costosos, complicats d’utilitzar, i només entenien de números.
Amb el temps, però, això va canviar: els ordinadors van començar a treballar amb textos, després amb sons, després amb imatges…
Un altre nord-americà, Ted Nelson, va elaborar un projecte, anomenat Xanadú, que ha passat a la història perquè era una xarxa com internet però trenta anys abans.
Xanadu tampoc no va arribar a fer-se realitat, però va donar lloc a diverses innovacions.
Per exemple, el terme hipertext per designar el nou model de la informació relacionada. I, per extensió, el terme Hipermèdia quan, a més a més de text hi ha sons, imatges i animacions.
En un hipermèdia, els elements o nusos es relacionen entre si mitjançant els enllaços.
Tot plegat té forma d’una xarxa que, al seu torn, es pot connectar amb altres xarxes.
Les idees eren clares però faltava, encara, la tecnologia que les suportés.
Aleshores, un equip d’investigadors, liderat per Douglas Engelbart, va fer una colla d’invents crucials.
Per exemple, el ratolí: un dispositiu que permetia una comunicació d’anada i de tornada amb l’ordinador, una comunicació interactiva.
Englebart va definir, també, com s’havia de produir aquesta comunicació interactiva: a base de grafismes i símbols visuals.
Els primers hipermèdia o programes interactius van aparèixer els anys 90 sobre CD-Rom, un suport capaç d’emmagatzemar una quantitat raonable d’imatges i músiques.
Però els programes interactius de més impacte van ser els videojocs. En pocs anys, es van convertir en un entreteniment de gran consum.
Amb un suport com el CD-Rom, la interacció és d’una persona amb ella mateixa.
Però amb la xarxa internet les possibilitats es multipliquen: la interacció es pot realitzar amb altres persones, per exemple, intercanviant missatges, treballant en equip, compartint interessos…
De manera que, a més de tenir aplicacions educatives i lúdiques, la interacció amb els ordinadors en té de socials i comercials.
Sigui quina sigui l’aplicació, la clau d’un interactiu és la interfície, és a dir, el conjunt de grafismes i d’opcions que fan possible el diàleg entre la persona i l’ordinador.
Veiem un video explicatiu:
La interactivitat ha sigut imprescindible per a la comunicació amb l'ordinador i de l'ordinador amb nosaltres. Aquesta ha anat evolucionant al llarg dels anys, cada vegada hi ha una interacció més pròxima entre les tecnologies i els humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada